TEMES D'INTERÉS

ADAPTACIO

El procés d’adaptació és el temps que necessitarà l’infant perfamiliaritzar-se amb l’escola bressol; un espai que li és completamentdesconegut, amb persones i companys que no coneix, unes rutines iritmes diferents als de casa. És del tot aconsellable portar a terme l’adaptació progressiva:consisteix en evitar al principi, si és possible, llargues estades de l’infanta l’escola. Cada nen/a és únic i cal concedir el temps necessari perquècadascú trobi el seu lloc.És molt important que estigueu segurs i confiats amb l’escola i ambl’educadora del vostre fill/a, si és així transmetreu aquests sentiments al’infant i afavorireu el procés d’adaptació.L’escola ja ofereix recursos per tal de facilitar l’adaptació com:

· Reunió informativa de com afrontar i facilitar l’adaptació dels nostres fills o filles

· Entrevistes personals educadora, infant i família. En aquesta trobadahi estarà present el vostre nen o nena, que tindrà l’oportunitat de jugari conèixer l’espai, l’educadora…

· Respectem els objectes que el nen o nena, els primer dies, puguiportar de casa a l’escola, ja que fan d’enllaç entre un espai i l’altre.

· Els espais de l’escola estan pensats per acollir els infants en un climatranquil I acollidor.

· Mantenim un contacte directe i diari amb la família.

PER PART DE LES FAMILIES:

· Cal acomiadar-vos de l’infant, no l’enganyeu, digueu-li que tornareu abuscar-lo.

· Procureu no fer canvis a casa durant aquest període, per exemple,treure el xumet, canviar-lo d’habitació…

LA IMPORTANCIA DELS LIMITS

Tots estareu d’acord en que voleu que els vostres fills siguin feliços, i per tant, procurareu donar-los-hi estimació, recolzament, afecte, amor i estímuls.

Però l’educació implica protecció i la protecció comporta la capacitat de posar límits i normes que protegeixin als nostres fills i filles dels seus propis fets i dels fets dels altres.

Els límits son totalment necessaris, sempre, depenen de l’edat seran diferents... quan els nens son petits (0-4 anys) són imprescindibles ja que els ofereixen una estructura bàsica que els servirà per sempre i serà un puntal on aferrar-se donat que és el moment de vida on les persones construïm i interioritzem el que esta bé i malament a casa nostra.

Els límits i les pautes de comportament els serviran per regular la seva vida en societat, però també seran qüestionades i nosaltres haurem de donar-los-hi les explicacions necessàries per que les puguin entendre.

Els nens han de fer de nens.No els és bo acceptar sempre tot el que nosaltres diem i resignar-se. Per poder desenvolupar-se com persones independents, autònomes i segures d’elles mateixes, el que han de fer és investigar el que els adults pretenem, que aprenguin a plantejar preguntes crítiques, que no es limitin a ser només tossuts davant les pretensions dels pares i mares.

Els hi donarem les respostes amb sinceritat, paciència,explicant allò necessari pel seu enteniment però amb seguretat i amb convicció i sobretot quan perilla la seva integritat física o psíquica.

Els límits son els mitjans d’ajuda, els pilars importants per a limitar el terreny de joc, les normes del joc de la vida, per que els nens i nenes es puguin bellugar en ell de manera segura i protegida.

Per tant és tracta de poder trobar l’equilibri, donar-los-hi llibertat de moviment i el recolzament que els calgui per que es puguin desenvolupar.

Reaccionar amb calma, relaxació i comprensió davant els conflictes, segurament ens facilitarà l’actitud del nen. Només dir “no” quan sigui totalment imprescindible i necessari. Donar-los-hi missatges clars, curts i entenedors.

PETONS I QUEIXELADES

Tant és, petons o queixalades, són conseqüències de les emocions que sentim. Els primers els normalitzem i els segons els patologitzem. Si no és problema el fet que un infant digui "totxe" enlloc de "cotxe" quan encara no sap parlar... per què ho és que mossegui quan encara no sap expressar sentiments? si fos capaç de dir "és que no ho entenc!", "no et puc explicar el que vull", "tinc ganes d'estar amb tu", "em fan mal les dents"... si fos capaç de fer-ho, segurament ho faria i no mossegaria. Hi ha molts adults que no són capaços de dir "em sento malament amb el que has fet" i es passen tres dies fent morros amb un mutisme completament voluntari.

Les emocions ens mouen per facilitar-nos la vida. La por ens fa fugir d'allò que temem o ens ajuda a preparar-nos i estar alerta davant una situació perillosa. L'enuig és l'emoció que tenim quan ens sentim frustrats, quan creiem que ens traspassen els nostres límits. L'enuig ens porta a agredir per defensar-nos. Aquell comportament agressiu que va ser tan útil als nostres avantpassats per defensar-se dels depredadors, ara no ens permet socialitzar-nos.

El que hem desenvolupat al llarg dels anys són altres respostes alternatives: diem no, marxem, ens queixem... per aprendre, tanmateix, necessitem temps, un entorn que ens ensenyi una maduració del nostre sistema nerviós.

Mentre això passa als nostres cervells, curs rere curs i a totes les escoles bressol, als voltants de l'any, els infants mosseguen. De fet mosseguen, mengen amb les mans, o amb poca traça amb la cullera i fan el pipí als bolquers. Quan hagin après altres habilitats ja les posaran en pràctica. Però, mentre no sigui així, les educadores es veuran en la difícil situació d'explicar a aquell pare o mare com ha estat la mossegada escandalosa que s'ha marcat a la cara de l'infant. O bé comentar a uns pares, mig empeses per la pressió dels altres, que el seu fill o la seva filla fa uns dies que mossega.

Elles saben molt bé què fer. Elles coneixen a la perfecció els mecanismes d'aprenentatge dels seus infants. Algunes diran "no" amb to afectuós però decidit, i apartaran l'infant del lloc on es troba. D'altres li explicaran que allò fa mal. O potser l'apartaran sense mirar-lo directament i evitar així que aquell intent de cridar l'atenció tingui èxit. Li ensenyaran a reclamar-la d'una altra manera. En molts casos podran evitar-ho distraient-lo amb cançons o jocs. En alguna escola s'hauran preocupat de disposar d'aquells objectes que permetran descarregar aquella tensió acumulada per tot el que viu tan intensament. En molts equips elles es tranquil·litzaran compartint-ho amb les companyes i després observaran, com per art de màgia, que aquest "ansiolític" també té un efecte en la conducta de l'infant. I així, amb l'esforç i la dedicació de cada dia, aquells infants que mossegaven tan sovint, quan arribi el curs següent, hauran canviat la mossegada per un encara matusser "és meu!". Encara els queda molt per aprendre.

Moltes famílies seguiran amb més o menys coneixements o intuïció aquestes passes i, si tot va com ha d'anar, després d'uns anys trobarem un adult amb una maduresa emocional reclamant de forma assertiva (educada però decidida) allò que creu que li pertoca.

Una mossegada a la galta o al braç d'un fill genera emocions de tot tipus: pena, ràbia, por... és normal i adaptatiu. Allò que fem amb aquestes emocions, però, també servirà de model del nostre fill. He vist més d'un pare tenint una reacció violenta davant d'un fill que jugava amb una pistola. Qui aprèn de què? Tot això les educadores ho saben i, amb paciència, segueixen la seva feina dia rere dia. Això no obstant, a l'altra banda de la porta, el pare o la mare seguirà reclamant més vigilància (guardes de seguretat?), que apartin els "agressius" (els enviem tots al psicòleg?) o que aïllin les víctimes per evitar nous atacs (vitrines de vidre protectores?).

Socialitzar-se vol dir estar en contacte amb virus, haver d'esperar que sigui el torn per dinar, dormir amb altres sorolls, tenir la possibilitat de rebre una mossegada... però també vol dir tenir un bon sistema immunitari, saber esperar, tolerar, compartir, afrontar frustracions i desenvolupar els mecanismes emocionals necessaris per sobreviure en el nostre món actual on els depredadors tenen nom de persona.

CONTROL D'ESFINTERS

Controlar els esfínters vol dir que un nen/a és capaç d’anar sense bolquers fent els pipis i les caques a l’orinal o al vàter.

És important que abans que arribi el moment, començar a parlar dels pipis i les caques, tot i portant bolquers. El diàleg en l’acció és la manera que utilitzem per què el nen/a relacioni i localitzi sensacions amb el bolquer, el pipí, la caca, la pudor...

Hem d’observar tres aspectes abans de començar aquest aprenentatge:

- aspecte fisiològic: comencem a trobar el bolquer sec quan anem a canviar-lo, està practicant la retenció.

- aspecte cognitiu: el nen/a fa un joc simbòlic, per tant és capaç d’anticipar i demanar quan te pipí o caca.

- aspecte afectiu: el nen/a està motivat, te ganes de ser autònom, d'aprendre.

És IMPORTANT respectar en cada nen/a aquests tres aspectes. Això vol dir que cadascun/a te ritmes diferents i hem d’evitar les comparacions i no voler anticipar l’aprenentatge.

1r. PAS

Amb una actitud de diàleg, podem començar a seure’l a l’orinal, sempre que el bolquer estigui sec. S’ha d’anar provant fins que faci un pipí, li ensenyarem el que ha fet, i tornarem a posar el bolquer fins el cap de 1 hora i mitja o 2, (segons cada nen/a), en que es pot tornar a preguntar i tornar-lo a seure. Aquest pas pot durar entre 2 o 4 setmanes.

2n. PAS

Arriba un moment en que sempre que trèiem el bolquer, aquest estar sec, i ja fa el pipí a l’orinal sense trigar gaire estona. És el moment de començar anar sense bolquers a estones, després de fer un pipí, tot explicant-li que porta calcetes o calçotets i el que ha de fer si te pipí. Aquest pas no pot durar massa temps per tal de no confondre el nen/a (ara porta bolquers ara no en porta). Hem de deixar al nen/a la possibilitat d’assajar i equivocar-se per tal que aprengui a controlar els esfínters.

3r. PAS

Traiem definitivament el bolquer quan observem que el nen/a està prou sensibilitzat, tot explicant-li el que ha de fer a partir d’ara quan tingui pipí.

Les pautes que hem explicat fins ara serveixen per controlar el pipis. En el cas de la caca és més fàcil si tenen un horari fet, es a dir que la fan sempre a la mateixa hora. Seguirem els mateixos passos que amb els pipis.

Les estones que ells/es estan asseguts a l’orinal s’han de concentrar per fer un pipí o una caca, per tant hem de mirar de crear un ambient tranquil i relaxat. A l’escola quan seuen a l’orinal els hi oferim coses per fer un joc quiet, contes, plastilina, la panera dels tresors...

El fet de compartir les estones d’orinal amb un company/a, pot ser un motiu més de motivació per aquest aprenentatge.

Dormir sense bolquers és més complicat. Un cop s’ha tret el bolquer durant el dia, el fet de controlar esfínters quan dormen, arriba per si sol, i pot trigar més temps. Els podem ajudar procurant no donar gaires líquids (sopa, sucs...) a l’hora de sopar.

Hi ha l’ hàbit de fer-los fer un pipí a mitja nit, és important per tal d’educar-los en el control nocturn, que quan facin aquest pipí estiguin desperts, es a dir que se n’adonin del que estan fent, d’aquesta manera es crea l’hàbit de despertar-se ells/es sols quan tenen ganes de fer pipí.

Quan comencem a treballar el control d’esfínters és important facilitar aquest camí cap a l’autonomia... per això hem de substituir el “body” per calcetes i calçotets, posar al seu abasts els orinals...

Us desitgem un feliç aprenentatge!

L'ALIMENTACIO I ELS SEUS HABITS

El procés d’aprenentatge d’hàbits alimentaris és especialment important durant els primers anys de vida ja que, a més de facilitar un bon estat nutricional i un creixement òptim, ajudarà a consolidar l’adquisició d’hàbits saludables per a l’edat adulta.

Cada etapa de la vida té les seves peculiaritats i necessitats a les quals s’ha d’anar adaptant l’alimentació.

La infància es caracteritza per ser l’etapa on hi ha un major creixement físic i desenvolupament psicomotor. Això significa que l’alimentació no solament ha de proporcionar energia per mantenir les funcions vitals sinó que ha de cobrir unes necessitats majors relacionades amb el creixement i la maduració.

En aquest període és important afavorir les condicions que permetin l’adquisició progressiva d’uns hàbits alimentaris saludables.

L’infant, des que és nadó fins que té tres anys d’edat, ha d’aprendre a mamar, tastar, mastegar, empassar i manipular aliments i també a descobrir diferents olors, gustos i textures, amb la finalitat d’incorporar-se, a poc a poc, a l’alimentació familiar. L’educació de la conducta alimentària en aquesta franja d’edat té l’objectiu d’aconseguir, a més d’un bon estat nutricional, l’aprenentatge d’hàbits alimentaris saludables.

Els diferents entorns on menja l’infant (a casa, a casa els avis, a les llars d’infants, etc.) han de ser el marc idoni per transmetre una sèrie d’hàbits, com són la utilització dels coberts, els hàbits higiènics bàsics i uns comportaments a taula adequats.

És convenient tenir en compte que un ambient relaxat i còmode durant els àpats facilita les bones pràctiques alimentàries i dóna l’oportunitat d’interacció social i de desenvolupament cognitiu. És preferible tenir una actitud receptiva i tolerant davant el possible rebuig del menjar per part de l’infant ja que una estimulació respectuosa i sense confrontació garanteix que aquests episodis siguin transitoris.

La preocupació pel nen o nena que no menja és freqüent entre els pares i les mares. Això no obstant, la problemàtica de la inapetència és, sovint, un problema d’equilibri entre el que un infant menja i el que la seva família (mare, pare, avis...) espera que mengi. Els pares i les mares són els responsables d’adquirir els aliments que consumirà el seu fill o filla, i de decidir també quan, com i on es menjaran, però és l’infant en definitiva qui decideix si vol o no vol menjar i quina quantitat, ja que és capaç d’autoregular la seva ingesta en funció de les seves necessitats (excepte en situacions de malaltia i/o per indicació de l’equip de pediatria). Algunes tendències naturals dels pares i les mares de forçar els infants a menjar i a restringir l’accés a determinats aliments no són recomanables, ja que d’una banda poden facilitar la sobrealimentació i possibles aversions i, de l’altra, generar un excessiu interès en aliments prohibits.

Cal tenir present que no tots els infants mengen la mateixa quantitat d’aliment, i per tant, no és bo comparar-los entre ells.

Cada nen o nena té unes necessitats diferents que, a més, varien al llarg del temps. Per exemple, molts infants, cap a l’any, mengen la mateixa quantitat o menys que quan tenien nou mesos, ja que el creixement durant el segon any de vida és menor que en el primer any, quan els nadons creixen més ràpidament que en cap altra època de la seva vida. Així doncs, com que són realment poques les situacions en que el nen o nena no menja i això compromet la seva salut, cas en què caldrà la supervisió de l’equip de pediatria, la millor manera de proporcionar-li la quantitat d’aliment que necessita és respectant la seva sensació de gana.

L’alimentació adequada de l’infant a partir de l’any d’edat i fins als tres anys es basarà en una proposta alimentària variada, suficient, equilibrada i individualitzada, d’acord amb la pròpia constitució del nen o nena i les indicacions pediàtriques, per tal d’assegurar un creixement i desenvolupament òptims.

TEMES D'INTERÉS: Proyectos